Esquiades plenes d’emoció

Acompanyar un invident en la pràctica de l’esquí no és cosa fàcil, però és molt emocionant. Aquesta és la conclusió que s’extreu després de fer un curs de formació de guia d’esquí per invidents. La Federació Andorrana d’Esports Adaptats (Fadea) n’ha organitzat un aquest passat cap de setmana, que ha tingut una molt bona acollida. Les coses del destí han volgut que fos pocs dies abans del dia internacional de les persones amb discapacitat, el 3 de desembre, i del dia internacional del voluntariat, el 5 de desembre.

Un guia ajuda a calçar-se l'esquí a un invident.

La Fadea ja tenia alguns guies, però la majoria sense formació. S’havien llençat a acompanyar alguna persona cega a les pistes d’esquí només amb la bona voluntat. Aquests voluntaris eren els primers en demanar que s’organitzés un curset per guiar millor els seus amics invidents, segons ha explicat el coordinador de la Fadea, Carlos de Jesús. També des de fora d’aquesta federació s’havia demanat aquest recurs. Finalment s’ha celebrat aquest passat cap de setmana amb la participació de 18 voluntaris i persones interessades en guiar invidents sobre uns esquís.


El curs ha tingut una part teòrica, en la què les persones que han fet de guies han presentat la seva experiència i alguns invidents han revelat les seves sensacions i necessitats a les pistes, i dues de pràctiques: una per experimentar les sensacions dels invidents en practicar esports diversos i una altra de guiatge a la neu. En totes elles, els assistents al curs han pres nota de detalls gens evidents, encara que un intenti posar-se a la pell d'una persona que no s'hi veu. 

 

                                    

Els assistents al curs tracten d'evitar que una pilota arribi al fons de la sala valent-se només de l'oïda.

Tant els voluntaris com els invidents han expressat la seva satisfacció per la realització d’aquest curs. Pel cantó dels voluntaris s’ha destacat el bonic que és acompanyar un invident, “te’n vas super content a casa”, explica De Jesús, que assegura que “no t’ho esperes”. Sobretot perquè els invidents són agraïts i per ells és molt important “viure l’ambient de les pistes i poder explicar batalletes, tenir alguna cosa en comú amb la resta”, justifica el coordinador de la Fadea. De Jesús apunta que el que compta de l’esquiada per un invident és un 50% l’acció social i l’altra meitat la pràctica esportiva. És a dir, que en gran mesura no deixa de ser una excusa perquè surtin de casa. Per alguns és més que això, doncs mentre esquien són capaços d’oblidar que han perdut la vista, un altre element emocionant que suma.



Després del curs, nombrosos assistents comentaven emocionats les bones sensacions que tenien i com de bé s’ho havien passat acompanyant per primera vegada un invident esquiant. “Se’ls veia eufòrics”, comenta De Jesús, alhora emocionat per la bona resposta obtinguda al curs, que ha servit també per “conèixer gent que té ganes d’implicar-se de veritat”.



Per la banda dels invidents, aquests s’han mostrat sorpresos per l’interès que ha despertat el curs i l’interès demostrat pels assistents per acompanyar-los en les seves esquiades. No era fàcil deixar-se guiar per un inexpert i desconegut, però alhora eren conscients que d’aquesta manera tindrien més possibilitats per anar a esquiar, i ara hi ha més gent que els pugui acompanyar.

Bombers i bombers

De bombers n'hi ha de moltes menes. Uns més joves, altres amb un bon grapat d'anys d'experiència, uns que atenen les trucades d'emergència, d'altres que actuen des de la primera línia i els que fan d’intermediaris. Tots, però, apaguen focs i salven vides. Però no només fan això.

La caserna de Santa Coloma amb els vehicles aparcats a fora el dia de Sant Joan de Déu.

Avui en dia s'han anat especialitzant, i dins el Cos de Bombers d'Andorra hi ha diferents àrees. N'hi ha que estan especialitzats en rescats de muntanya, d’altres en obrir cotxes accidentats com si fossin llaunes per treure’n les víctimes, també hi ha aquells que són psicòlegs i fins hi tot n’hi ha d’especialistes en fotografiar i enregistrar en vídeo les intervencions.

Les feines dels bombers són diverses i imprevisibles. Tant pot ser que no se’ls requereixi per res, com que hagin de sortir escopetejats a un foc, a un accident de trànsit i a rescatar algú perdut a la muntanya a la vegada. Posarem un exemple. El 8 de març se celebra Sant Joan de Déu, patró dels bombers. És una jornada festiva en la què membres i exmembres del Cos comparteixen experiències. Sovint la festa transcorre amb normalitat, però l’any 2012, els discursos institucionals van ser callats per les sirenes d’emergència i tant els efectius que estaven de servei com aquells que tenien festa però anaven vestits de bomber van haver de sortir per dos incendis forestals que es van declarar a Andorra i rodalies. Aquest és un dels exemples posats per més d’un dels bombers entrevistats justament aquest passat 8 de març.                          

Un moment de la celebració del dia del patró dels bombers d'aquest 2013. Crèdit: SFG

Al llarg del temps les coses al Cos han anat canviant. Abans feien “de tot”. Així ho recorden tant Bernat Carmona, que porta 31 anys de servei i està a punt de jubilar-se, com Carles Sànchez, ja jubilat després de complir els 60 anys d’edat i 24 de servei. Des d’apagar focs, que és la feina més coneguda dels bombers, fins intervencions en accidents de trànsit, a més del servei d’ambulància tant dins Andorra com cap a hospitals estrangers. I fins i tot feien de “xofer d’autoritats”. També ha canviat el material de què disposen. Els jubilats, com Carles Sànchez, recorden que al principi no tenien ni màscares i per evitar les intoxicacions per fum feien servir un mocador humit. També expliquen que gairebé no tenien ni vehicles. Quan es va obrir la caserna del Pas de la Casa, només hi havia destinat un bomber i tenien un Land Rover amb remolc per a la bomba d’aigua. I quan a la caserna d’Andorra la Vella –Sànchez es va jubilar abans que s’estrenés la de Santa Coloma- va arribar el primer camió-escala, allò “era un circ” s’exclama. “Van ser anys molt durs”, recorda.

Ara les feines continuen sent diverses, encara que ja no fan de xofers ni traslladen els malalts fins a Barcelona, Tolosa o Perpinyà –tot i que en accidents en els quals ells arribin primer encara poden portar els ferits a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell. “No tot és apagar focs”, explica Bernat Carmona, que ara s’encarrega més del manteniment dels vehicles. Abans estava adscrit al Grup de Rescat de Muntanya, però vulguis o no, "encara que estiguis bé, físicament ja no ets el mateix", reconeix, i per això els bombers passen diferents etapes dins el Cos.

Les diferents àrees en acció

Mentre no hi ha emergències, els bombers vetllen perquè tot estigui a punt per quan arribi el moment. Els vestits es renten, es revisen mànegues i camions, i es fan formacions, tant a nivell intern, comenta Jaume Sánchez, el cap d’àrea de formació dels Bombers, que porta 20 anys al Cos, i cal estar preparat i conèixer les noves tipologies d’emergències que hi pot haver- com a nivell extern. Els Bombers, doncs, formen també els bombers privats, com poden ser els de Pyrénées Andorra, i també ofereixen cursos de socorrisme, entre d’altres. Sánchez argumenta que aquestes formacions són "fonamentals per saber actuar. És tan important per nosaltres com per a la gent per fer una primera intervenció", i així evitar danys majors.

Els vestits preparats per a ser usats.

I també s'arreglen els aparells de comunicació. "Sempre hi ha una emissora o carregador que s'espatlla", explica Jordi March, que porta 23 anys de servei. Ell està a l’àrea de Control Central Operatiu, i s’encarrega, més específicament de les transmissions. La seva principal missió és vetllar perquè les comunicacions funcionin sempre en qualsevol circumstància. “És fonamental que funcioni”, i és més, “la comunicació en un servei és la base, és crucial”, doncs els bombers que estan actuant a primera línia han de rebre les instruccions dels comandaments, i alhora són els ulls d’aquests darrers.  És també el Control Central qui rep les trucades d’emergències. Els qui responen al telèfon també són considerats bombers, encara que en alguns casos no puguin actuar més que responent al telèfon i coordinant des de la distància. En aquesta àrea n’hi ha alguns de mobilitat reduïda, com pot ser l’Agustín Saez, que fa 15 anys que és membre del Cos de Bombers. A partir d’aquí s’engega tot el dispositiu, ja sigui un rescat de muntanya, un incendi, un accident... Són també els qui estan al Control Central els qui organitzen les sortides –segons els protocols preestablerts, i fent "d’intermediaris amb d’altres cossos com el Servei d’Urgències Mèdiques (SUM), la Policia, els serveis de circulació, els banders, etcètera", segons es requereixi.

La seva feina també és crucial. "Som el primer eslavó de la cadena", explica Saez, els qui reben l’alerta. Però també són importants a l’hora de tranquil·litzar la possible víctima i al donar-li consells.

Un cop l’operatiu engegat, intervenen tot tipus de bombers. És igual l’àrea a la que estiguin inscrits, tots fan de tot. Una de les àrees més vistoses –o espectaculars- és el Grup de Rescat de Muntanya. Joan Turné fa 12 anys que és bomber i ara està adscrit a aquest grup. Explica que quan hi ha una emergència "ens activen i sortim gairebé sempre amb helicòpter". Són 20 els efectius que tenen la formació necessària per estar en aquest grup, i sempre n’hi ha tres de guàrdia. Aquests bombers han rebut formacions específiques per poder moure’s en qualsevol superfície a la muntanya, tant a l’estiu com a l’hivern, que els permeten des de buscar persones colgades per una allau com resseguir tarteres. El Grup de Rescat de Muntanya ha detectat una "tendència a fer més sortides", assegura Turné, doncs cada vegada sembla que hi ha més gent disposada a sortir a la muntanya, i sovint no hi va prou preparada.

Malgrat les àrees, tots els bombers estan preparats per afrontar qualsevol situació. De totes maneres, hi ha coses que marquen, i en el que coincideixen tots a assenyalar com el més dur de la seva feina és la mort. Pau Pasqual porta sis anys de servei i és el responsable de la secció psicològica dels Bombers. Aquesta àrea és "l’encarregada de donar suport psicològic al personal del Cos i a les víctimes i propers a les víctimes". És a dir, realitza tasques "pròpies d’un psicòleg d’emergències i catàstrofes, com ara comunicació de males notícies, acompanyament a la identificació de difunts, assessorament a comandaments, actuacions en temptatives de suïcidis, etcètera".

Un grup de bombers abans de la celebració.

Pasqual afirma que "en la nostra feina, tard o d’hora, tenim actuacions on ens trobem davant de morts", i afegeix que per les característiques del país "sovint són persones que coneixem o hi tenim un parentiu". Això fa que hi hagi actuacions que es facin "especialment dures", i des de l’àrea psicològica es dóna suport als efectius afectats.

A banda de les àrees que es podrien considerar més tradicionals, el Cos de Bombers també té àrees més sorprenents. És el cas de la secció d’audiovisuals. Aquí està adscrit David Pasqual, germà de l’anterior, i que porta 18 anys de servei. Ell s’encarrega de fer fotografies i reportatges audiovisuals. Les gravacions de les intervencions serveixen "per fer balanç i buscar punts a millorar". Tot ajuda en l’objectiu d’evitar danys.

Benvinguda

Si esteu llegint això, molt probablement és que em coneixeu. Per tant, no calen massa presentacions: sóc l'Èlia Orts Garri, periodista. El que sí necessita presentacions és aquest bloc. Vol ser un nou mitjà de comunicació. Neix amb la voluntat de ser un lloc amè i amb informacions i curiositats del país. D'aquí el nom escollit: El Curiós d'Andorra. No puc prometre res, només que procuraré que els textos siguin senzills i amb continguts curiosos, com no, que puguin ser d'interès per a tothom. No vol ser un bloc com d'altres, basats en opinions, sinó que vol tenir un caràcter més informatiu, presentat petits reportatgets del dia a dia.

El Curiós d'Andorra neix després d'uns mesos de reflexió, fruit del massa temps disponible i de veure que el periodisme necessita reinventar-se. La informació pura i dura ja la proporcionen els mitjans tradicionals. D'emissors d'opinió, amb internet en tenim una sobredosi. Per contra, com a mínim jo, trobo a faltar continguts sobre les coses del dia a dia, del seu funcionament. Continguts més reposats, sense la pressió de "l'actualitat". I és justament el que em proposo. Proporcionar aquestes informacions en forma de reportatgets. No n'hi haurà un cada dia, ni potser tampoc un a la setmana. Aniré publicant els meus textos a mesura que els vagi acabant.

Res més. Donar-vos les gràcies per dedicar una mica del vostre temps a llegir aquest nou espai, desitjar que us agradi i esperar no decebre-vos. En breu començarem!